AMAZICS: ELS NOSTRES CORATJOSOS VEÏNS

Els amazics – a qui no agrada gens ser anomenats berbers – formen un molt nombrós grup ètnic establert al Nord d’Àfrica que compta, aproximadament, amb 40 milions de persones.

Presents al Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Mali, Nigèria, Sàhara Occidental, una petita part d’Egipte i també Mauritània i Burkina Faso, parlen algun dels set dialectes de la seva llengua, als que caldria afegir els extingits parlars guanxes de les Illes Canàries. Es tracta d’un idioma afroasiàtic i, per tant, diferent de l’àrab.

En l’actualitat, hi ha una gran amazic als Països Catalans. També estan presents als estats francès i espanyol així com a Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia i Canadà.

DES DE LES LLUNYANIES DELS TEMPS

Aquesta dispersió geogràfica explica en part els permanents intents de colonització dels pobles veïns. Ja des dels fenicis, la història dels amazics és un fèrria resistència contra les successives invasions.

En l’actualitat, cal distingir entre els amazics del nord, és a dir, bàsicament, del Magrib – que continuen lluitant pel seu reconeixement integral – i els del sud, amb els tuaregs en primer lloc, que intenten sobreviure com a col·lectiu diferenciat.

Així, al Marroc, després de les revoltes posteriors a la descolonització de finals dels anys cinquanta del segle XX, la repressió i la marginació del país per part de la població d’origen àrab no s’ha aturat i a Algèria, la violència entre el poder i els amazics és una constant. En ambdós casos, els governs anuncien un cert reconeixement de caire fonamentalment cultural que no acaba de quallar.

A Tunísia, Líbia i Egipte, la població amazic és en l’actualitat relativament i a l’estat espanyol, a la ciutat autònoma de Melilla, la llengua amazic, pròpia de la meitat dels habitants, segueix sense estatus de llengua oficial.

Entretant, al Sud, la comunitat tuareg formada per uns dos milions de persones, ha estat tradicionalment nòmada i viu a Mali, Níger i Burkina Faso, a més d’Algèria, on uns 100.000 amazics habiten a la zona desèrtica que envolta la ciutat de Tamanrasset.

PERMANENT LLUITA NO-VIOLENTA

La resistència amazic – malgrat episòdics esclats armats – sempre ha estat fonamentalment no-violenta. Recentment, l’anomenada Primavera Àrab (2010-2011), tot i no ser específicament una reivindicació identitària, va revitalitzar els esdeveniments que han sacsejat la zona de manera notable.

La lluita, però, havia començat des de les primeres invasions i en els àmbits més diversos, però especialment per a revertir el constant drenatge econòmic i l’escandalosa exclusió política.

Des de la consecució de la descolonització del Magrib al segle XX (Líbia al 1951, Marroc i Tunísia al 1956, Algèria al 1962 i Sàhara Occidental al 1975) la situació ha estat de permanent confrontació pacífica.

UNA CADENA DE CONFLICTES

Una de les primeres va ser probablement la que va tenir lloc al 1962 per a evitar un guerra civil a Algèria entre faccions enemigues del propi país després d’aconseguir la independència. La població va persistir en un rosari de manifestacions cíviques fins que es establir la pau.

Més recentment, al 1991, les dones del Níger van tirar endavant una campanya per a ser específicament representades a l’Assemblea Nacional i, ja més endavant, al 1999, un moviment similar va fer modificar al Marroc l’anomenat Codi Familiar per a acostar-los a les tradicionals normes domèstiques amazics. El conflicte es va perllongar fins al 2004.

Per altra banda, hi ha situacions que, com la independència del Sàhara, han esdevingut endèmiques. La qüestió és el motiu per a campanyes no-violentes des dels inicis de l’ocupació marroquina. Cal tenir especialment en compte els enfrontaments dels anys 2004 i 2005 que van tenir com mètodes principals les manifestacions, les assegudes davant dels edificis oficials i les persistents vagues de fam.

Les lluites tenen molt sovint motius de representativitat política: el 2009, a Mali, per una llei que pretenia revisar les normes censals, poc més tard, a Tunis pels drets civils i al Marroc per a aconseguir una reforma constitucional amb la mateixa reivindicació.

Tot plegat sembla no tenir fi. La recent mort d’un reconegut militant no-violent algerià que estava practicant una vaga de fam n’és la prova més recent: després de 50 dies de dejuni, Kamel Eddine Fekhar va ser destingut i empresonat a l’hospital de Ghardaïa on va morir el 28 de maig passat, al cap de dos dies sense poder rebre cap visita.

A PROP EN L’ESPAI

A Catalunya, la presència amazic és massiva.

La primera immigració nord-africana important remunta als anys seixanta del segle passat, quan nombrosos grups provinents del Rif, al nord del Marroc, van establir-se a la comarca d’Osona. A l’actualitat, els amazics viuen a pràcticament tot el país. A més de a Osona, al Maresme i a l’Empordà prevalen els amazics rifenys, mentre que ciutats com Sabadell, Cornellà de Llobregat i Tortosa acullen preferentment els amazics del sud-est del Marroc.

La majoria dels 300.000 catalans d’origen magribí parlen amazic, el que ha convertit la seva llengua en la tercera més parlada a Catalunya, després del català i del castellà.

Però, de fet, el seu lloc d’origen és ben proper. Cal, simplement, recórrer els 500 kilòmetres que separen – o apropen – les nostres platges respectives per a trobar-nos i compartir un mateix esperit de resistència.

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *