BARCELONA, MARÇ 1951: L’ESPURNA QUE TOT HO ENCÉN

Al 1951, la situació econòmica i social a Barcelona, però també a la resta de poblacions que basaven la seva activitat en la indústria – Mataró, Terrassa i Sabadell, Martorell, Igualada… era un veritable desastre.

La capacitat adquisitiva de les famílies era dos terços de la disponible al 1936 i a la ciutat comtal 50.000 persones vivien en barraques. A les presons i als camps de concentració de l’estat hi malvivien encara, 12 anys després d’acabada la guerra civil espanyola, més de 200.000 presoners en la misèria més extrema.

Els ciutadans tenien, a més, serioses dificultats per a aconseguir la majoria d’aliments bàsics i un gran nombre de medecines i patien freqüents interrupcions en el subministrament elèctric.

Així s’explica que l’anunci de l’increment del preu del bitllet de tramvia – pràcticament únic mitjà de transport públic a Barcelona – de 50 a 70 cèntims, és a dir un 40% més car, fos acollit com una autèntica catàstrofe i provoqués una oposició majoritària i frontal.

LA RESPOSTA: BOICOT!

L’augment havia estat decretat pel Govern espanyol al desembre del 1950 i la resposta va ser probablement organitzada de manera anònima per les clandestines organitzacions antifranquistes.

El 8 de febrer van aparèixer les primeres octavetes convocant al boicot als tramvies a partir de l’1 de març i fins que no es retornés als preus aleshores vigents. El clima de confrontació va continuar durant les setmanes següents. El dia 22 es van produir les primeres manifestacions i al cap de dos dies es van produir ja algunes proves de boicot.

Malgrat els amenaçadors avisos de les autoritats, els barcelonins van deixar de viatjar en tramvia en la data prevista.

UN RESULTATS SORPRENENTS

Els càlculs aproximats afirmen que un 97% dels usuaris habituals dels tramvies no van utilitzar-los des del primer dia del boicot i que en les jornades següents la protesta va accentuar-se encara, fins arribar al 99%.

En qualsevol cas, la contundència de la resposta va sorprendre tothom. El 3 de mars, els presidents de les Càmeres de Comerç, de Fomento del Trabajo Nacional, de l’Instituto Catalán de San Isidro i el d’Amigos del País van demanar al governador civil tornar a les tarifes anteriors.

Un parell de dies després – el 5 de març – el Ministeri d’Obres Públiques va fer cas a la petició, a la que s’havien afegit tota mena de personalitats i entitats polítiques i públiques, i va decidir deixar el preus com havien estat amb anterioritat.

L’endemà els ciutadans va tornar a fer ús dels tramvies. El boicot havia estat un èxit absolut.

DEL BOICOT A LA VAGA

L’èxit aconseguit per la protesta va demostrar la profunditat del descontentament ciutadà i el fet a empènyer els anònims organitzadors a convocar una vaga general per la 12 del mateix mes.

El dia de la convocatòria, 3.000 policies i guàrdies civils vinguts de Madrid, Saragossa i València van reforçar les nombroses forces policials de Barcelona. Malgrat la seva presència, el dia 13 la vaga s’havia generalitzat i l’aturada va estendre’s per les barriades obreres de Barcelona – Poble Nou, Sants, Les Corts, Poble Sec… – i per les poblacions dels voltants.

Malgrat la brutal repressió i les nombroses detencions, la vaga va aconseguir mantenir-se durant un parell de dies més. El 15 de març, els treballadors, així com les nombroses botigues i oficines que s’havien afegit a l’aturada, van tornar als seus llocs de treball.

Malgrat l’absència de resultats, la mobilització havia estat pràcticament unànime.

EL FINAL DEL COMENÇAMENT

L’èxit aconseguit per les accions no-violentes del març del 1951 a Barcelona i a d’altres ciutats de Catalunya va començar a modificar les greus dificultats de la post-guerra, com una llum en la foscor.

Tant la victòria del boicot de tramvies de Barcelona com la vaga general dels dies següents (amb una xifra aproximada de 500.000 vaguistes van ser un clar triomf dels ciutadans.

Les vagues, per altra banda, es van reproduint durant les setmanes següents a d’altres llocs de l’Estat: Biscaia, Guipúscoa, Vitòria i Pamplona, però també Madrid, Alacant i Navarra. A més, la repercussió internacional dels fets de març del 1951 va ser molt gran, tant a Europa, especialment a França, com també als Estats Units.

És cert que el ferotge anticomunisme del franquisme va esdevenir important durant la Guerra Freda i que, en conseqüència va rebre el suport dels Estats Units, però les vagues de Catalunya van contribuir a un canvi en les maneres de fer del règim.

L’impuls experimentat per una oposició més pública va donar pas, a mitjans dels anys 50, a l’aparició d’un moviment sindical autònom – les Comissions Obreres – i una nova empenta per als partits polítics aleshores clandestins. Però va significar, sobretot, un reforçament de la unitat dels treballadors, la revalorització de la solidaritat cívica i un clar progrés del catalanisme.

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *