REPÚBLIQUES BÀLTIQUES. A LA LLIBERTAT PER LA NO-VIOLÈNCIA

Les tres Repúbliques Bàltiques – amb Finlàndia al Nord, Rússia a l’Est i Polònia al Sud – són força homogènies per la seva geografia i, sobretot, per la seva història.

Arribades al cristianisme i al feudalisme al segle XIII, es van integrar aviat a la resta de cultures europees, especialment amb els pobles veïns, alemanys i russos en primer lloc. Rússia les va incloure aviat en la seva àrea d’influència fins que, amb la creació de la URSS, les hi va integrar. A finals dels anys 80 del segle XX, amb la relativa tolerància que va comportar la implantació de la glasnost i de la perestroika – i la persistent posada en marxa d’estratègies no-violentes – van aconseguir-ne la independència.

CANÇONS QUE SALVEN

Malgrat la ocupació dels Països Bàltics per Rússia des del segle XVIII, no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial que les conseqüències per als ciutadans no van esdevenir asfixiants.

Tant a Estònia, com a Letònia i Lituània, els intents de substitució de les cultures autòctones van comportar importants desplaçaments de les poblacions cap a d’altres països de l’URSS i, a més de la presència militar i del constant drenatge econòmic, la seva substitució per importants contingents de ciutadans russo-parlants.

En els tres casos, la reacció de la població bàltica va ser exterioritzar amb la màxima energia els propis senyals d’identitat, especialment les cançons patriòtiques i folklòriques, per mitjà festivals que aconseguien audiències importants i ressò immediat.

ELS ANYS MÉS DECISIUS

La introducció de la glasnost i de la perestroika al 1987 va fer possible una gran activitat política als països pertanyents a la URSS que, a les tres Repúbliques Bàltiques va portar fins a la independència d’una manera pràcticament immediata.

A Estònia i a Letònia els factors desencadenants van ser la defensa del medi ambient. A Estònia va prendre la forma del que es va anomenar “La Guerra de la Fosforita”, en oposició a la construcció d’una mina gegantina per a l’extracció d’aquest mineral, utilitzat en la fabricació de fertilitzants i el tractament de metalls i a Letònia per la negativa a la posada en marxa d’una enorme estació hidroelèctrica.

A Lituània va significar la revitalització de l’anomenat “Grup d’Hèlsinki” que tenia com a objectiu la democratització del país.

COM MÉS ORGANITZATS, MÉS FORTS

Als tres països van aparèixer organitzacions i partits polítics que tenien la independència com objectiu: el Partit Nacional de la Independència i el Front Nacional d’Estònia per una banda, el Congrés del Poble i el Front Popular Letó per l’altra i, finalment, Sajudis a Lituània (Sajudis vol dir “Moviment” en la llengua del païs).

Tots plegats van aglutinar molts milers de ciutadans: una gran manifestació a Riga davant del Monument a la Llibertat i la recuperació de la bandera nacional a Letònia l’estiu del 1987 al 1988, respectivament i també al 1988, una concentració de 250.000 persones al Vingis Park de Vilnius, la capital de Lituània.

El clima que creaven totes aquestes iniciatives va culminar en la realització de la Via Bàltica, la cadena humana que va enllaçar les tres capitals de les Repúbliques i va agrupar dos milions de persones a l’agost del 1989.

Les conseqüències van ser les successives proclamacions de la independència: Estònia i Letònia al març del 1990 i Lituània al maig del mateix any.

EL CAMÍ CONTINUA

Òbviament, la separació de la URSS va comportar la reacció militar dels dirigents russos que van adaptar les seves respostes a cada país segons les possibilitats en cada un d’ells.

Així, a Estònia, les confrontacions van tenir com a objectiu el control de la televisió, a Letònia es pretenia recuperar el domini de les institucions i a Lituània es va pretendre reconduir l’economia.

En tots els casos aquests intents van fracassar. Els ciutadans dels tres països van mantenir-se ferms en els mètodes no violents que els havien dut a la victòria.

Manifestacions i protestes pacífiques, activitats de no-cooperació i constants actes de desobediència a la intervenció militar i a la intrusió política van aconseguir la desconnexió amb la situació anterior i la incorporació a l’Europa democràtica.



This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *