AMB ROSA PARKS, PRIMERES PASSES CAP A LA IGUALTAT

Quan la tarda de l’1 de desembre del 1955, a Montgomery, capital de l’estat d’Alabama, al Sud dels Estats Units, Rosa Parks va pujar a l’autobús per a tornar a casa des de la feina, ignorava que es veuria implicada en un episodi de discriminació racial. I menys encara les conseqüències que tindria per al seu país i per a la resta del món.

UN INCIDENT A L’AUTOBÚS

Tot va començar de manera molt simple: quan va arribar el seu autobús, Rosa Parks va pujar pel davant, va pagar el bitllet, va baixar, va tornar a pujar pel darrera, com calia que fessin les persones de raça negra, i va seure a la part del mig destinada a tots els passatgers independentment del seu color.

Però la situació es va complicar. Quan va arribar un viatger blanc, el conductor va manar als passatgers negres que seien a les cadires centrals que deixessin lliures els seients. Tots van fer-ho excepte Rosa Parks que, quan va ser amenaçada de ser arrestada, que podien fer-ho si ho creien convenient.

Rosa Parks va acabar a la comissaria, trobada culpable i portada a la presó.

EL BOICOT DE LA LLIBERTAT

Davant de l’arrest de Rosa Parks, la reacció dels ciutadans negres i de les associacions pels drets civil va ser immediata. La mateixa nit es van repartir octavetes en les que s’explicaven els fets i es convocava el boicot als autobusos.

També es va celebrar una reunió de líders negres a l’església regentada per un jove i a aleshores desconegut sacerdot baptista anomenat Martin Luther King Jr. que va afirmar:

No tenim altra opció que la protesta. Han estat molts anys de paciència, però aquesta nit som aquí per a lliurar-nos-en, per una causa tant important com la llibertat i la justícia.

Les reunions, les discussions i la distribució de les octavetes es van repetir durant tot el cap de setmana i el dilluns, enlloc d’agafar els autobusos, el ciutadans negres de Montgomery van utilitzar bicicletes o van anar a peu.

El boicot va ser un èxit.

PRIMERA VICTÒRIA

La discriminació als autobusos de Montgomery era un aspecte més de les innombrables desigualtats entre negres i blancs als Estats Units i la reacció dels veïns blancs es va anar crispant de manera progressiva.

La pròpia casa de King, d’un altre líder negre i quatre esglésies baptistes van ser incendiades. El mateix King va fer un discurs en el que es refermava en el seu compromís amb la no-violència:

Hem d’enfrontar-nos a la violència amb la no-violència. Hem d’enfrontar-nos a l’odi amb amor.

El boicot va continuar fins el 4 de juny de 1956, quan el tribunal del districte federal d’Alabama va dictaminar que la segregació als autobusos era inconstitucional. El 13 de novembre, la Cort Suprema dels Estats Units va confirmar la sentència i el boicot va acabar el 20 desembre, més d’un anys després d’haver començat.

ACCIÓ, REACCIÓ… ACCIÓ!

La reacció de la majoria de la població blanca va continuar sent molt violenta.

Poc després de l’entrada en vigor de les mesures d’igualtat als autobusos, van disparar contra l’habitatge de King, contra els autobusos amb passatgers negres i una dona embarassada. També es van llençar trets contra esglésies freqüentades per negres i es va produir el linxament d’un ciutadà negre acusat pel Ku Klux Klan d’haver-se trobat amb una dona blanca. A més, es va estendre la discriminació a activitats fins aleshores lliures de cap limitació.

Però els ciutadans negres, lluny d’acovardir-se, van incrementar les seves protestes, tant de manera immediata com al llarg dels anys següents. Les nombroses organitzacions de drets civils i els col·lectius que s’hi han anat solidaritzant responen a cada agressió amb tota mena d’iniciatives per a continuar avançant cap a la igualtat.

LA LLUITA NO-VIOLENTA CONTINUA

L’èxit del primer boicot als autobusos de Montgomery va mostrar el poder de les persones individuals i de tota mena d’entitats unides, utilitzant l’acció directa no-violenta.

El foc que van encendre començà a forjar les estratègies i els mètodes de lluita per la igualtat i preparà el terreny perquè el moviment reivindicatiu per la llibertat anés transformant la política i la cultura dels Estats Units.

Com va afirmar Martin Luther King Jr.:

Van descobrir una nova i poderosa eina: la resistència no-violenta.

Posted in General | Leave a comment

“AHIMSA PARAMO DHARMA” REPETIA GANDHI UNA VEGADA I UNA ALTRA…

 

“Ahimsa paramo dharma” és una expressió sànscrita que significa: la no-violència (ahimsa) és el deure (dharma) més elevat (paramo).

La frase – convertida en consigna de mobilització – va ser popularitzada per Gandhi en la seva llarga lluita per l’alliberament del seu país i resumeix de manera clara, curta i directa el pensament pacifista.

 

De fet, malgrat que la seva difusió ha tingut lloc en una època relativament propera, el concepte de no-violència està present en els textos sànscrits fins i tot abans que la llengua en la que s’expressa adoptés el nom amb la que és coneguda.

Ja la Rig Veda – el primer gran recull de textos literaris en un idioma indoeuropeu, en aquest cas el vèdic, compilat uns 3.000 anys aC – el concepte ja hi és clarament present.

Comú sigui el nostre pensament.
Que com un de sol cantin els nostres cors.
Units estiguin els nostres esperits.
Que sempre hi hagi acord entre nosaltres.
RV. 10.191.4

 

La divulgació del concepte d’ahimsa i de les seves múltiple dimensions té en el Mahabharata – l’enorme obra èpica amb la que la literatura sànscrita ha enriquit la cultura universal, amb fragments del segle IX aC – la potentíssima base de llançament, ja que hi apareix de manera reiterada:

La no-violència és el deure més elevat. La no-violència és l’autocontrol més elevat. La no-violència és el regal més elevat.La no-violència és la penitència més elevada. La no-violència és el sacrifici més elevat. La no-violència és el poder més elevat. La no-violència és l’amic més elevat. La no-violència és la felicitat més elevada. La no-violència és la veritat més elevada. La no-violència és el missatge diví més elevat.
Anusana Parva. CXVI. 37-40.

 

Al Bhagavad Gita, text fonamental de la filosofia hindú – Krishna engloba la no-violència entre les virtuts que han d’adoptar els qui volen vèncer en la seva lluita personal:

El respecte al déus, als bramans, als mestres i als savis, La puresa, la rectitud, La continència i la no-violència conformen l’acció austera.
BG. 17.14.

 

També Patañjali – el mític compilador d’aforismes sobre la pràctica del ioga – hi inclou la no-violència com a un dels fonaments de la disciplina:

Quan la no-violència està fermament establerta, cessa tota hostilitat.
YS. 2.35.

 

Afortunadament, més enllà d’aquestes arrels expressades en sànscrit, el concepte – i la pràctica – de la no-violència s’ha estès per tot el planeta i en totes les llengües (*) i il·lumina el camí d’una Humanitat cada vegada més humana.

 

(*) Destaca entre nosaltres l’obra i l’exemple de Lluís M. Xirinacs (1932-2007) que va fer de la no-violència l’eix del seu combat per la Llibertat.

(Una primera versió d’aquest article es va publicar al blog La Via Sànscrita al desembre del 2013.)

 

Posted in General | Leave a comment