REPÚBLIQUES BÀLTIQUES. A LA LLIBERTAT PER LA NO-VIOLÈNCIA

Les tres Repúbliques Bàltiques – amb Finlàndia al Nord, Rússia a l’Est i Polònia al Sud – són força homogènies per la seva geografia i, sobretot, per la seva història.

Arribades al cristianisme i al feudalisme al segle XIII, es van integrar aviat a la resta de cultures europees, especialment amb els pobles veïns, alemanys i russos en primer lloc. Rússia les va incloure aviat en la seva àrea d’influència fins que, amb la creació de la URSS, les hi va integrar. A finals dels anys 80 del segle XX, amb la relativa tolerància que va comportar la implantació de la glasnost i de la perestroika – i la persistent posada en marxa d’estratègies no-violentes – van aconseguir-ne la independència.

CANÇONS QUE SALVEN

Malgrat la ocupació dels Països Bàltics per Rússia des del segle XVIII, no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial que les conseqüències per als ciutadans no van esdevenir asfixiants.

Tant a Estònia, com a Letònia i Lituània, els intents de substitució de les cultures autòctones van comportar importants desplaçaments de les poblacions cap a d’altres països de l’URSS i, a més de la presència militar i del constant drenatge econòmic, la seva substitució per importants contingents de ciutadans russo-parlants.

En els tres casos, la reacció de la població bàltica va ser exterioritzar amb la màxima energia els propis senyals d’identitat, especialment les cançons patriòtiques i folklòriques, per mitjà festivals que aconseguien audiències importants i ressò immediat.

ELS ANYS MÉS DECISIUS

La introducció de la glasnost i de la perestroika al 1987 va fer possible una gran activitat política als països pertanyents a la URSS que, a les tres Repúbliques Bàltiques va portar fins a la independència d’una manera pràcticament immediata.

A Estònia i a Letònia els factors desencadenants van ser la defensa del medi ambient. A Estònia va prendre la forma del que es va anomenar “La Guerra de la Fosforita”, en oposició a la construcció d’una mina gegantina per a l’extracció d’aquest mineral, utilitzat en la fabricació de fertilitzants i el tractament de metalls i a Letònia per la negativa a la posada en marxa d’una enorme estació hidroelèctrica.

A Lituània va significar la revitalització de l’anomenat “Grup d’Hèlsinki” que tenia com a objectiu la democratització del país.

COM MÉS ORGANITZATS, MÉS FORTS

Als tres països van aparèixer organitzacions i partits polítics que tenien la independència com objectiu: el Partit Nacional de la Independència i el Front Nacional d’Estònia per una banda, el Congrés del Poble i el Front Popular Letó per l’altra i, finalment, Sajudis a Lituània (Sajudis vol dir “Moviment” en la llengua del païs).

Tots plegats van aglutinar molts milers de ciutadans: una gran manifestació a Riga davant del Monument a la Llibertat i la recuperació de la bandera nacional a Letònia l’estiu del 1987 al 1988, respectivament i també al 1988, una concentració de 250.000 persones al Vingis Park de Vilnius, la capital de Lituània.

El clima que creaven totes aquestes iniciatives va culminar en la realització de la Via Bàltica, la cadena humana que va enllaçar les tres capitals de les Repúbliques i va agrupar dos milions de persones a l’agost del 1989.

Les conseqüències van ser les successives proclamacions de la independència: Estònia i Letònia al març del 1990 i Lituània al maig del mateix any.

EL CAMÍ CONTINUA

Òbviament, la separació de la URSS va comportar la reacció militar dels dirigents russos que van adaptar les seves respostes a cada país segons les possibilitats en cada un d’ells.

Així, a Estònia, les confrontacions van tenir com a objectiu el control de la televisió, a Letònia es pretenia recuperar el domini de les institucions i a Lituània es va pretendre reconduir l’economia.

En tots els casos aquests intents van fracassar. Els ciutadans dels tres països van mantenir-se ferms en els mètodes no violents que els havien dut a la victòria.

Manifestacions i protestes pacífiques, activitats de no-cooperació i constants actes de desobediència a la intervenció militar i a la intrusió política van aconseguir la desconnexió amb la situació anterior i la incorporació a l’Europa democràtica.



Posted in General | Leave a comment

LES 198 ACCIONS NO-VIOLENTES DE GENE SHARP

ACTIVISTA, ESTUDIÓS, INTEL·LECTUAL

Manifestacions, vagues, ocupacions no-violentes, però també peticions col·lectives, paròdies d’enterraments, boicots, negatives de suport, compliments lents, excuses, retards i obstruccions, sistemes de transport alternatius, sobrecàrrega de sistemes administratius… i així fins a 198 mètodes no-violents són els que Gene Sharp – el famós activista i escriptor sobre la no-violència – proposa en diverses de les seves obres, per a aconseguir canvis radicals en situacions d’injustícia.

Nascut a Baltimore, Ohio, al 1928 i mort a Boston tot just l’any passat, Gene Sharp és el creador d’una extensa obra sobre la no-violència, que ha influït decisivament arreu del món en l’establiment de situacions democràtiques.

El seu compromís amb les activitats no-violentes va començar quan va ser empresonat per les seves protestes contra la Guerra de Corea (1950-1953). Esdevingut secretari del líder pacifista A. J. Muste, va integrar-se després a la revista londinenca Peace News i ajudà en l’organització de les Marxes d’Aldersmost contra les armes nuclears dels anys 60 a Anglaterra.

Va col·laborar posteriorment amb l’ecologista noruec Arne Naess, a Oslo, on va començar a estudiar l’obra de Gandhi sobre qui va fer la tesi doctoral a Oxford. Finalment, va ser professor de ciències polítiques a la Universitat de Massachussets i, des de 1965, investigador al Centre d’Afers Internacionals a la Universitat de Harward.

La seva tasca fonamental ha estat la fundació de l’Albert Einstein Institution al 1983, una organització sense ànim de lucre per a la promoció de la no-violència en conflictes a tot el món.

“QUAN EL POBLE NO OBEEIX, EL GOVERN PERD EL PODER”

Aquesta afirmació del filòsof francès del segle XVI Étienne de la Boétie resumeix el pensament polític de Sharp i ha guiat la seva activitat d’aplicació de la no-violència en tota mena de conflictes.

A Europa, la seva influència ha estat decisiva en nombroses situacions entre les que destaquen la independització dels països bàltics (Letònia, Lituània i Estònia) i la dels estats vinculats a l’antiga Unió Soviètica, tant als Balcans (Sèrbia, Croàcia…) com en els casos d’Ucraïna, Geòrgia i Bielorússia. També ha tingut un paper clau en les activitats de l’IRA.

Les idees de Sharp van igualment tenir un rol crucial en els litigis de Kirguizistan (Àsia Central), Iran, Síria, Birmània i a la Primavera Àrab, sobretot, a Tunísia.

Les reflexions i propostes de Sharp sempre s’han demostrat determinants, fins al punt que el Ministre de Defensa lituà, Audrius Butkevicius, en el moment de la independència del seu país, i referint-se a l’obra de Gene Sharp “Civilian Based Defense”, va declarar: “Prefereixo aquest llibre a la bomba nuclear”.

“DE LA DICTADURA A LA DEMOCRÀCIA”

“De la Dictadura a la Democràcia” és probablement el llibre més famós de Gene Sharp.

Publicat per primer cop al 1993 i constantment reeditat des d’aleshores, explica com desfer-se d’una situació antidemocràtica i crear una societat lliure. L’obra – traduïda a més de trenta llengües, entre les que es troba el català (*) – ha circulat per tot el món i, a través de valuoses indicacions de caràcter general, resumeix les valoracions i l’experiència de l’autor sobre les confrontacions no-violentes en les que ha tingut una intervenció directa a través de les seves obres.

A més de les deu seccions del llibre – que contemplen des dels punts febles de totes les dictadures a com planificar les estratègies, desintegrar governs despòtics o construir democràcies duradores -, “De la Dictadura a la Democràcia” conté els 198 mètodes d’acció no-violenta esmentats al títol d’aquest article.

Sharp va escriure altres llibres, alguns sobre Gandhi – per qui l’autor tenia un interès especial -, però la majoria d’estratègia política i, sobretot, no-violència. Els títols d’un interès més general són, probablement, els tres volums de “The Politics of Nonviolent Action” així com “Social Power and Political Freedom” i “There Are Realistic Alternatives”.

Cal també tenir en compte la película documental “How to Start a Revolution” (*), on Sharp explica els mètodes per a tirar endavant un moviment insurreccional.

ALGUNES OPINIONS DE SHARP

Els dictadors no tenen cap interès en permetre eleccions que puguin foragitar-los dels seus trons.

Alliberar-se de les dictadures depèn en última instància de la capacitat de les persones d’alliberar-se elles mateixes.

Les dictadures mai són tan fortes com creuen que són i la gent mai no és tan feble com creu que és.

La no-violència és el mitjà més poderós disponible per a aquells que lluiten per la llibertat.

Alguns estats estrangers actuaran contra una dictadura només per a obtenir el seu propi control econòmic, polític o militar sobre el país.

Confiar en mitjans violents és triar el tipus de lluita en el qual els opressors gairebé sempre tenen superioritat.

(*) Assequible gratuïtament a internet.


Posted in General | Leave a comment

“SOBRE LES PEDRES DE PRAGA” (*) (LA REVOLUCIÓ DE VELLUT, NOV.-DES. 1989)


Entre el 17 de novembre i el 29 de desembre del 1989, a l’estat aleshores conegut com República de Txecoslovàquia, va quallar una revolució política, cultural i social que va canviar de manera radical la vida quotidiana dels seus ciutadans i va demostrar una vegada més la força de la lluita no-violenta.

“En una posició insostenible”

Txecoslovàquia va néixer al 1918, com resultat del Tractat de Versalles posterior a la Primera Guerra Mundial. L’acord entre els estats que van posar-lo en marxa va imposar, entre d’altres mesures, el desmembrament de l’imperi austrohongarès i l’establiment de països independents com Àustria, Hongria, Iugoslàvia i la pròpia Txecoslovàquia. El nou país va resultar de la unificació de diverses regions veïnes amb llengües i cultures diferents.

Després de la Segona Guerra Mundial, Txecoslovàquia va ser inclosa en l’òrbita russa i, per tant, sotmesa a les condicions polítiques que la resta de països de l’àrea, és a dir una economia i una vida social centralitzades i un govern exclusivament a càrrec del partit comunista.

Aquesta situació va comportar constants tensions que es va manifestar en persistents mostres de rebuig, la més important de les quals va ser la coneguda com Primavera de Praga al 1968, violentament reprimida per l’exèrcit rus.

Els canvis produïts a l’URSS al 1985 per la introducció de la Glasnost (transparència) i de la Perestroika (reestructuració) van propiciar l’eclosió de moviments de renovació col·lectiva en les països que hi estaven vinculats. La caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989 va ser-ne la demostració més clara.

(Ursula K. Le Guin il·lustra la situació amb un breu diàleg entre dos ciutadans: “- On estem? – On sempre hem estat. En una situació absolutament insostenible.”

“El dringar argentí de milers de claus”

Els esdeveniments que s’estaven produint a finals del 1989 als països veïns a Txecoslovàquia (Alemanya de l’Est, Hongria, Iugoslàvia…) ressonaven profundament en els cors dels seus ciutadans i el 17 de novembre, una manifestació convocada pel govern per a homenatjar un líder estudiantil mort al 1945 en la lluita contra els nazis va convertir-se en un clam popular no-violent per les llibertats.

A partir d’aquell moment, la situació de la República va iniciar un període de grans canvis i es va crear el Fòrum Cívic, encarregat de coordinar les iniciatives a favor de la democràcia. Freqüents manifestacions no-violentes, amb participacions cada vegada més nombroses es van anar produint de manera espontània.

Tot plegat va concretar-se el 27 de novembre en un fet absolutament impensable en un país comunista: una vaga general. L’endemà es va produir un altre fet inesperat: el Partit Comunista va deixar el poder i el 10 de desembre el president del país va dimitir.

La denominació “Revolució de Vellut” per a referir-se als fets ocorreguts aquells dies va ser adoptada pels txecs i pels eslovacs per a posar de relleu que no van ocórrer fets violents durant aquelles setmanes.

(Le Guin, tot explicant el fet que els manifestants feien sonar les seves claus per a assenyalar que estaven obrint la porta a la llibertat, anota en la seva narració: “Van escoltar el dringar argentí de milers de claus.”)

Els fruits de la no-violència

El buit de poder va ser immediatament omplert per forces democràtiques que van ocupar i reorganitzar el govern: el 28 de desembre, Alexander Dubcek, un heroic lluitador contra els russos durant la Primavera de Praga, va ser nomenat President del Parlament i l’endemà, Vaclev Havel – principal dirigent del Fòrum Cívic – va ser elegit President del país.

Les mesures adoptades van establir unes normes de funcionament en consonància amb les que regien als països democràtics de la zona: conversió de l’estat en una república parlamentària, desmantellament de l’economia planificada. liberalització de preus i final dels monopolis.

Van seguir la repatriació de les tropes soviètiques i finalment, al juny del 1990, la celebració d’eleccions plenament democràtiques.

El procés va culminar l’1 de gener del 1993 amb la proclamació de les repúbliques independents d’Eslovàquia i de Txèquia.

“El moment de la llibertat”

La substitució d’un estat de l’àrea comunista per dos nous països democràtics a l’Europa Central va comportar una important remodelació de tota la zona, sobretot tenint en compte que va tenir lloc al mateix temps que la inclusió d’Alemanya de l’Est a l’Alemanya Federal i la nova orientació d’altres països de la mateixa àrea.

Però més enllà d’aquests fets – i, amb tota certesa, molt més importants – els habitants de Txèquia i d’Eslovàquia van recuperar un sentit de dignitat personal, i dels altres sentiments que se’n deriven, que havien estat absents durant llarguíssims anys.

Va ser també un nou pas en la demostració de la validesa de la no-violència per a resoldre de manera eficaç conflictes aparentment irresolubles.

(Unes paraules de Le Guin glossen aquests fets: “La llibertat només es pot establir en el moment de la Llibertat”.)

(*) Aquest i alguns altres textos inclosos a l’article estan extrets de la narració d’Ursula K. Le Guin “Unlocking the air”, que descriu, malgrat no anomenar-la, la revolució democràtica no-violenta que va tenir com un dels seus escenaris la plaça de Sant Venceslau de Praga. Hi ha una versió en castellà del relat amb el títol “Las llaves del aire” en un volum que porta aquest mateix nom.)

Posted in General | Leave a comment

AMB ROSA PARKS, PRIMERES PASSES CAP A LA IGUALTAT

Quan la tarda de l’1 de desembre del 1955, a Montgomery, capital de l’estat d’Alabama, al Sud dels Estats Units, Rosa Parks va pujar a l’autobús per a tornar a casa des de la feina, ignorava que es veuria implicada en un episodi de discriminació racial. I menys encara les conseqüències que tindria per al seu país i per a la resta del món.

UN INCIDENT A L’AUTOBÚS

Tot va començar de manera molt simple: quan va arribar el seu autobús, Rosa Parks va pujar pel davant, va pagar el bitllet, va baixar, va tornar a pujar pel darrera, com calia que fessin les persones de raça negra, i va seure a la part del mig destinada a tots els passatgers independentment del seu color.

Però la situació es va complicar. Quan va arribar un viatger blanc, el conductor va manar als passatgers negres que seien a les cadires centrals que deixessin lliures els seients. Tots van fer-ho excepte Rosa Parks que, quan va ser amenaçada de ser arrestada, que podien fer-ho si ho creien convenient.

Rosa Parks va acabar a la comissaria, trobada culpable i portada a la presó.

EL BOICOT DE LA LLIBERTAT

Davant de l’arrest de Rosa Parks, la reacció dels ciutadans negres i de les associacions pels drets civil va ser immediata. La mateixa nit es van repartir octavetes en les que s’explicaven els fets i es convocava el boicot als autobusos.

També es va celebrar una reunió de líders negres a l’església regentada per un jove i a aleshores desconegut sacerdot baptista anomenat Martin Luther King Jr. que va afirmar:

No tenim altra opció que la protesta. Han estat molts anys de paciència, però aquesta nit som aquí per a lliurar-nos-en, per una causa tant important com la llibertat i la justícia.

Les reunions, les discussions i la distribució de les octavetes es van repetir durant tot el cap de setmana i el dilluns, enlloc d’agafar els autobusos, el ciutadans negres de Montgomery van utilitzar bicicletes o van anar a peu.

El boicot va ser un èxit.

PRIMERA VICTÒRIA

La discriminació als autobusos de Montgomery era un aspecte més de les innombrables desigualtats entre negres i blancs als Estats Units i la reacció dels veïns blancs es va anar crispant de manera progressiva.

La pròpia casa de King, d’un altre líder negre i quatre esglésies baptistes van ser incendiades. El mateix King va fer un discurs en el que es refermava en el seu compromís amb la no-violència:

Hem d’enfrontar-nos a la violència amb la no-violència. Hem d’enfrontar-nos a l’odi amb amor.

El boicot va continuar fins el 4 de juny de 1956, quan el tribunal del districte federal d’Alabama va dictaminar que la segregació als autobusos era inconstitucional. El 13 de novembre, la Cort Suprema dels Estats Units va confirmar la sentència i el boicot va acabar el 20 desembre, més d’un anys després d’haver començat.

ACCIÓ, REACCIÓ… ACCIÓ!

La reacció de la majoria de la població blanca va continuar sent molt violenta.

Poc després de l’entrada en vigor de les mesures d’igualtat als autobusos, van disparar contra l’habitatge de King, contra els autobusos amb passatgers negres i una dona embarassada. També es van llençar trets contra esglésies freqüentades per negres i es va produir el linxament d’un ciutadà negre acusat pel Ku Klux Klan d’haver-se trobat amb una dona blanca. A més, es va estendre la discriminació a activitats fins aleshores lliures de cap limitació.

Però els ciutadans negres, lluny d’acovardir-se, van incrementar les seves protestes, tant de manera immediata com al llarg dels anys següents. Les nombroses organitzacions de drets civils i els col·lectius que s’hi han anat solidaritzant responen a cada agressió amb tota mena d’iniciatives per a continuar avançant cap a la igualtat.

LA LLUITA NO-VIOLENTA CONTINUA

L’èxit del primer boicot als autobusos de Montgomery va mostrar el poder de les persones individuals i de tota mena d’entitats unides, utilitzant l’acció directa no-violenta.

El foc que van encendre començà a forjar les estratègies i els mètodes de lluita per la igualtat i preparà el terreny perquè el moviment reivindicatiu per la llibertat anés transformant la política i la cultura dels Estats Units.

Com va afirmar Martin Luther King Jr.:

Van descobrir una nova i poderosa eina: la resistència no-violenta.

Posted in General | Leave a comment

“AHIMSA PARAMO DHARMA” REPETIA GANDHI UNA VEGADA I UNA ALTRA…

 

“Ahimsa paramo dharma” és una expressió sànscrita que significa: la no-violència (ahimsa) és el deure (dharma) més elevat (paramo).

La frase – convertida en consigna de mobilització – va ser popularitzada per Gandhi en la seva llarga lluita per l’alliberament del seu país i resumeix de manera clara, curta i directa el pensament pacifista.

 

De fet, malgrat que la seva difusió ha tingut lloc en una època relativament propera, el concepte de no-violència està present en els textos sànscrits fins i tot abans que la llengua en la que s’expressa adoptés el nom amb la que és coneguda.

Ja la Rig Veda – el primer gran recull de textos literaris en un idioma indoeuropeu, en aquest cas el vèdic, compilat uns 3.000 anys aC – el concepte ja hi és clarament present.

Comú sigui el nostre pensament.
Que com un de sol cantin els nostres cors.
Units estiguin els nostres esperits.
Que sempre hi hagi acord entre nosaltres.
RV. 10.191.4

 

La divulgació del concepte d’ahimsa i de les seves múltiple dimensions té en el Mahabharata – l’enorme obra èpica amb la que la literatura sànscrita ha enriquit la cultura universal, amb fragments del segle IX aC – la potentíssima base de llançament, ja que hi apareix de manera reiterada:

La no-violència és el deure més elevat. La no-violència és l’autocontrol més elevat. La no-violència és el regal més elevat.La no-violència és la penitència més elevada. La no-violència és el sacrifici més elevat. La no-violència és el poder més elevat. La no-violència és l’amic més elevat. La no-violència és la felicitat més elevada. La no-violència és la veritat més elevada. La no-violència és el missatge diví més elevat.
Anusana Parva. CXVI. 37-40.

 

Al Bhagavad Gita, text fonamental de la filosofia hindú – Krishna engloba la no-violència entre les virtuts que han d’adoptar els qui volen vèncer en la seva lluita personal:

El respecte al déus, als bramans, als mestres i als savis, La puresa, la rectitud, La continència i la no-violència conformen l’acció austera.
BG. 17.14.

 

També Patañjali – el mític compilador d’aforismes sobre la pràctica del ioga – hi inclou la no-violència com a un dels fonaments de la disciplina:

Quan la no-violència està fermament establerta, cessa tota hostilitat.
YS. 2.35.

 

Afortunadament, més enllà d’aquestes arrels expressades en sànscrit, el concepte – i la pràctica – de la no-violència s’ha estès per tot el planeta i en totes les llengües (*) i il·lumina el camí d’una Humanitat cada vegada més humana.

 

(*) Destaca entre nosaltres l’obra i l’exemple de Lluís M. Xirinacs (1932-2007) que va fer de la no-violència l’eix del seu combat per la Llibertat.

(Una primera versió d’aquest article es va publicar al blog La Via Sànscrita al desembre del 2013.)

 

Posted in General | Leave a comment